I aleshores vaig veure't,
feia temps que resseguia la teva silueta,
omplintme la boca de versos explícits,
plens de materia màgica, obscura sinergiade lluenta veritat...
Cada cop que tancaba els ulls sabia dibuixarte,
sabia caminar sobre la teva pell,
em sentia,
com un indi enmig d'una gran ciutat,
tot era nou, preguntes i incertesa.
Però una lluentor mai abans vista em va cremar els ulls,
i em va deixar ceg i absolt, absolt en la trobada d'un cel aterrat,
d'unes ales abrigades,
per l'escalfor del matí, i la devallada del temps,
que rencarna al camí, ell colleix la seva fruita,
el seu esforç, la seva calma...
No hay comentarios:
Publicar un comentario